Quatre productes culturals

Setze, vint, vint-i-sis d'abril i tres de maig, quatre dates, quatre actuacions, quatre estacades, quatre fets destacables, quatre punts de partida, quatre esdeveniments esportius, quatre productes culturals, quatre Barça – Madrid.

La temporada de futbol arriba al seu moment àlgid, al moment del tot o res, al moment del dolç triomf o al de l'amarga derrota.

Aquesta temporada ens ha fet un regal inesperat i per partida quàdruple, els dos millors clubs de la lliga espanyola s'enfronten fins a quatre vegades, ben bé com un “play-off” del bàsquet i en menys d'un mes, de fet, s'enfronten una vegada per setmana a partir del setze d'abril.

Dues aficions quedaran atònites, embadalides, emmagiades, dues aficions de més de dos-cents-mil socis i infinitat de seguidors arreu del món animaran sens parar al seu club, al seu equip.

Són sense cap mena de dubte els dos gegants de la lliga, aquells que mai han de patir per pressupostos, per drets televisius, o per jugar a Europa, l'únic que els amoïna és el fet d'aconseguir títols i poder-los mostrar davant les seves respectives aficions.

Tan un equip com l'altre representen coses diferents; un estil de joc, una manera de fer, una manera d'actuar, una manera de conviure, una manera de ser, un país i una cultura.

Sovint és complicat barrejar esport amb política però quan es parla d'un Barça – Madrid mai se sap de quin d'aquests dos àmbits estem parlant.

Mentre el Bernabéu es tenyeix de banderes espanyoles i de braus ostentant la seva màxima espanyolitat, el Camp Nou es tenyeix de senyeres, d'estelades i de càntics catalanistes ostentant així la seva catalanitat.

En realitat, no ens trobem davant res de nou, no estem descobrint Amèrica, però és cert que relacionem Catalunya amb el Barça en lloc de fer-ho amb l'Espanyol o el Girona o el Gimnàstic i Espanya amb el Madrid i no amb el Getafe o el Sevilla o el Ràcing.

Tot i així, tots recordem aquella xiulada conjunta de dues aficions agermanades com són la del Bilbao i la del Barça a la final de la copa de sa majestat el Rei d'ara fa un parell d'anys en el moment que sonava l'himne espanyol.

Ara bé, cal destacar que aquestes dues aficions no se senten unides pel joc dels seus respectius equips, sinó per l'ideologia independentista que tenen en comú vers l'estat espanyol i per tant, igual que es pot respectar aquesta unió, també s'han de poder respectar les discrepàncies entre el Barça i el Madrid.

És evident, que, deixant de banda a antics jugadors barcelonistes com Oleguer Preses o l'ex-president Joan Laporta, els jugadors de futbol no barregen la seva feina amb la dels altres.

Però, què passa amb aquestes aficions que de ben segur paralitzaran dos països sencers durant quatre dies? Ens trobem davant de quatre esdeveniments històrics on una derrota esportiva es pot metaforitzar en una derrota política.

Sembla curiós que l'any de les eleccions al Parlament de Catalunya on el senyor Artur Mas i el seu partit, Convergència i Unió, van guanyar de manera contundent prometent un canvi sense especificar que arribaria en forma de retallades en sectors gairebé beatificats com l'educació i la sanitat, coincideixi amb l'any dels quatre clàssics de la temporada.

Catalunya ha patit en els últims anys diferents penúries com la retallada del Tribunal Constitucional a l'Estatut d'Autonomia, la il·legalització de les seleccions catalanes, o en definitiva la inevitable centralització d'Espanya, mentre que aquesta en els últims anys ha patit un dos a sis al Bernabéu i un cinc a zero al Camp Nou.

Ara mateix, com tots sabem, tan les relacions entre Barça i Madrid com les relacions entre Catalunya i Espanya es troben en el moment més tens de les últimes dècades; El Barça, ha guanyat set títols en dos anys mentre que el Madrid no n'ha guanyat cap i Catalunya, per la seva banda, ara més que mai, reclama més autogovern i mobilitza la seva ciutadania a posicionar-se per sortir de l'ambigüitat, fins i tot el molt honorable ex-president de la Generalitat, el senyor Jordi Pujol, s'ha declarat obertament independentista.

Seguint en aquesta línia, fa només quatre dies es va dur a terme a diferents localitats el referèndum no vinculant sobre la independència de Catalunya i alts càrrecs polítics de diferents partits hi van votar a favor com a ciutadans i hi han votat en contra avui al parlament com a diputats.

Així doncs, són aquests fets incongruents els que fan trontollar benestar i la tranquil·litat dins la societat catalana i els que a la vegada crispen de manera continuada a la societat espanyola.

No cal ser del Barça o del Madrid, ser català o espanyol, parlar una llengua, parlar-ne l'altre, o tenir la sort de sentir-se català i espanyol i ser bilingüe, per pensar que aquests dos equips de futbol són dos grans titelles dins del gran món del consumisme i el capitalisme.

El futbol com tots sabem mou milers i milers d'euros i ho fa en dos països que pateixen una crisi econòmica i de valors on la família que a casa es mor de gana aplaudeix el fitxatge de Cristiano Ronaldo.

En definitiva, parlar del Barça és parlar de mil coses diferents, ja ho diu l'eslògan “som més que un club” i parlar del Madrid és parlar de mil coses més que com hem vist no cal que siguin estrictament esportives. Vist això, i si volem saber de que parlar, només queda seure amb els amics i la família per veure els quatre partits i acabar parlant de qualsevol cosa, menys de futbol.