Sobre la televisió és un assaig interpretable des de diferents punts de vista ja que uns poden pensar que Bourdieu el va escriure per destrossar tot allò que entenem per televisió i d'altres pensem que és un assaig on trobem analitzada a fons i des de diferents àmbits tot allò que fa i mou la televisió com a mitjà de masses més que de comunicació.
Després d'haver llegit l'assaig, podem arribar a la conclusió que la televisió va començar sent un mitjà de comunicació excel·lent, capaç de transmetre a l'instant infinitat d'informació útil a les cases de milers de famílies, no obstant això el seu propi èxit i l'afany natural de l'home per voler tenir sempre més del que té la acabat corrompent, fins al punt en què aquest inicial mitja purament comunicatiu ha acabat sent un mitjà pensat per “agradar” i capaç de fer qualsevol cosa per arribar al màxim nombre de públic possible amb una finalitat econòmica.
Val a dir que tot té una explicació i és que a quanta més gent agrades més gent confia en tu i aquesta confiança es tradueix en números als índex d'audiència i aquests números en diners a les butxaques de les cadenes televisives, fet que ha acabat declinant aquest mitjà fins als nostre dies des de diferents fronts, un d'ells i potser el més important i preocupant és la privatització de diferents cadenes fet que per molts, posa en perill la democràcia televisiva o si més no l'hi posa preu.
Tornant al llibre, Bourdieu defensa que la televisió ha d'estar determinada per dos factors, l'un social i l'altre cultural, ambdós estretament lligats en el sí d'una societat, i per tant, critica el fet que avui dia la televisió deixi de banda aquest dos factors per propulsar-ne tres, l'ideologia política, l'ideologia econòmica i finalment l'ideologia tècnica que tot i estar relacionades entre elles, sobint no ho estan amb les necessitats de la nostre societat.
Realment, el llibre ens fa pensar que és impossible si més no ara mateix pel panorama polític i econòmic que patim que la televisió torni a ser una font d'informació i entreteniment tant fiable i rigorosa com ho era a principis dels anys trenta ja que sembla ser que la idea d'evolució i de modernització deixa fora de joc la professionalitat dels inicis televisius.
No obstant això, la televisió és i serà el mitjà més democràtic per excel·lència, el mitjà en què si allò que veus no t'agrada només has de tocar un botó i la pantalla et mostrarà quelcom diferent al que estaves veient, o no, i és aquí on Bourdieu creu que la societat ha de reaccionar, si la televisió és democràtica, ella, per si sola, no pot ser cent per cent culpable del seu declivi, els consumidors també tenen responsabilitats i per tant si tots els canals televisius o fins i tot radiofònics fossin mono-temàtics seria perquè bona part de la societat així ho vol deixant aparcat l'esperit crític i donant plena llibertat a l'entreteniment absurd.
Però la televisió ho ha de permetre? Aquesta segurament és la pregunta que es planteja l'autor i a la qual els lectors hem d'arribar i si ens hi atrevim, contestar. Segurament mentre la televisió es regeixi per política i economia i no per interès socio-cultural allò que més agrada serà el que ocuparà més estona a les pantalles i els telenotícies seguiran estan pautats i fraccionats com si allò que passa al món no interessés tant com allò que pugui dir o passar en un plató de quaranta metres quadrats.
Tanmateix, tal com diu Wolton en la seva crítica a Bourdieu si la televisió ens molesta, ens fascina, ens excita, ens decep i fatiga, il·lustra prou bé totes aquelles sensacions que pot patir qualsevol ésser de la nostre societat, una societat que a la vegada que vol i promou la televisió no sap que fer-ne i se'n malfia i val a dir que mentre aquesta incongruència existeixi la televisió seguirà funcionant tot i que lluny de la seva pròpia identitat, una identitat perduda o venuda que segurament s'ha de refer des de zero.
En definitiva, Aquest llibre ens ha de fer veure que per molt que les ideologies i interessos que promouen la televisió hagin canviat al llarg de la seva existència, mai podrem negar la seva democratització, una democratització exemplar i capaç de fer que infinitat de gent de diferent poder adquisitiu i per tant de diferents classes socials independentment de la qualitat de l'aparell que fan servir per arribar a la informació, puguin veure i parlar sobre els mateixos temes.
Crec que ara no és moment de criticar un mitjà que sempre ha fet millor o pitjor companyia a la societat en diferents moments i etapes d'aquesta, no obstant això cal reflexionar sobre la rigorositat, seriositat, interès, i professionalitat que ha tingut, que té i que volem que tingui en un futur perquè som nosaltres qui en el fons decidim el que volem d'aquest mitjà que és i sempre serà de tots i per a tots fins el dia en que la privatització de la cultura ens faci pagar per saber que passa al món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada