Pep iglesias, periodista i fotògraf, ens va mostrar la seva particular manera de veure i viure la vida. Iglesias ens va mostrar tot un seguit de fotografies d'allò més curioses, fotografies que havia capturat en llocs i moments ben diferents però sempre amb la voluntat d'extreure com deia Walter Benjamin una aura d'aquella imatge, una essència que fes que cada cop que la mirés tingués una cosa nova a dir-ne.
A més a més, ens va mostrar moltíssimes fotografies que tot i no haver estat capturades per ell mateix no deixaven de ser d'allò més inquietants. Aquestes fotografies servien per mostrar-nos que als anys cinquanta i seixanta, èpoques en les que el flamant “photoshop” encara no existia, ja es feien retocs en imatges cèlebres com la mítica fotografia de Francisco Franco al costat d'Adolf Hitler.
L'original d'aquella fotografia feia que Hitler surtis enlluernat i avançat a Franco mentre que la còpia que va arribar a l'estat Espanyol i que encara ara perdura als llibres d'història de batxillerat era ben diferent. La imatge que va arribar aquí era ben bé a l'inrevés de la original, Aquí era Franco qui sortia enlluernat fent valer allò de “Caudillo de dios y para España” i també era ell aquesta vegada qui apareixia avançat a Hitler. En definitiva em va sorprendre com es podia arribar a retocar tan, i tan bé una fotografia extreta d'un negatiu en una època en la que els ordinadors i les càmeres digitals quedaven encara immensament lluny.
Dit això, em va sobtar i sobretot motivar aquesta conferència per un punt en concret. Fa tres anys em van regalar una càmera reflex, és una bona càmera, una càmera amb la que puc capturar sense cap mena de dubte veritables obres d'art, moments màgics i mítics, petits racons que per mi ho son tot i per altres no son res... tanmateix no ho faig.
No ho faig per vergonya, no m'atreveixo a fotografiar a un rodamón dormint a la font de canaletes amb una bufanda del barça, no m'atreveixo a fer una foto a un grup de nens immigrants amb la roba estripada que juga en mig d'una plaça amb una pilota de molt bona marca, fins i tot em fa cosa capturar el moment en què un arbre està mudant les fulles en mig d'una plaça.
Moltes vegades m'he preguntat per què? Però la resposta sovint ha anat canviant, al principi no ho feia perquè no sabia com funcionava la càmera, després perquè només tenia disset anys i ara amb vint no ho faig per vergonya, no em veig amb cor de fer una foto a gent desconeguda per molt que em pugui aportar de positiu capturar aquella imatge, no em veig en cor de pal-plantar la càmera davant d'algú que no conec de res i immortalitzar-lo.
Pep Iglesias ho fa, ho fa sense pensar en el que vindrà, segurament al principi com ell mateix deia, era més fàcil ja que la gent no havia vist gaires càmeres i se sorprenia davant d'un estri innovador, però avui dia, on tothom té telèfons amb càmeres, on les fotografies fetes amb mòbils arriben a grans exposicions, és molt més difícil poder immortalitzar grans moments sense que ningú es molesti, sense que ningú t'amenaci, tots sabem que el món del periodisme està en perill, que ha canviat molts ens últims anys, però el foto-periodisme ha de sobreviure com sigui hem de recordar ara i sempre que una imatge sobre la guerra d'Iraq sempre serà molt més contundent que milers d'articles.
Em fa por pensar que d'aquí uns anys trobarem a faltar ja sigui per vergonya o per por petits moments de la nostre història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada