Tan màgic, bonic i perfecte com efímer i passatger...

Fet a mida.

Després de passar un hivern estrany, va arribar l'estiu, un estiu que volia que fos diferent, que volia que no tingués absolutament res a veure amb els anteriors i ho vaig aconseguir.

Des dels setze anys he estat treballat en casals d'estiu, sempre rodejat de nens, tot i que els dos últims estius havien estat una mica diferents ja que també m'encarregava de dinamitzar el casal de joves de Lloret.

No obstant això, volia trencar amb aquests estius cada cop més avorrits i monòtons. Tots sabem que s'ha de tornar a les classes al setembre i que això no depèn de nosaltres, és així i punt... però l'estiu són dos mesos tres a tot estirar i són els nostres dos mesos, aquells que ens podem fer a mida, aquells que nosaltres decidim com volem que siguin i jo vaig triar canviar, trencar amb l'hivern i amb la resta d'estius.

Vaig deixar Lloret per capbussar-me sense pensar-'ho dues vegades a Blanes al poble on visc i al que sempre he tingut un odi particular, fins ara.

He deixat de banda a bona part de la meva colla i en especial a certes persones tot i que sé que sempre hi seran igual que ells saben que sempre hi seré.

Gràcies a la feina, als meus companys, i a les noves amistats he passat un estiu inolvidable, he trobat una pinya de gent més que agradable, sociable, amena i divertida i quan creia que ja ho tenia tot, que m'havia aconseguit organitzar uns magnífics dos mesos lluny dels mals de cap de l'hivern, quan creia que no necessitava res ni ningú més per passar l'estiu va aparèixer, va aparèixer aquella persona que tan necessitava sense saber-ho i que m'ha regalat un estiu segurament irrepetible.

He passat els tres mesos més intensos dels últims anys en tots els sentits, laboral, social, econòmic etc. En moltes ocasions he anat de vòlit no he tingut temps per pensar, només volia actuar, fer coses, distreure'm, provar coses noves amb gent nova i ho he fet i m'ha encantat fer-ho i ho trobaré molt a faltar i en bona part tot a estat gràcies a ells i a ella.

Una persona que després de moltes i diferents etapes s'ha topat amb mi i m'ha deixat compartir una etapa amb ella però com totes, aquesta etapa també s'acaba. No és motiu de tristor sinó de mirar endarrere i somriure en veure que m'ha donat tot allò que he necessitat aquests tres mesos, la trobaré a faltar però sé que ella a mi també i sovint amb això n'hi ha prou, no és un adéu per sempre ni de bon tros és un adéu i fins aviat, és un “fins després” potser quan torni tot ha canviat o potser no, ara mateix no ho sabem, el que si que sabem és que aquests tres mesos ningú ens els pot tocar, han estat perfectes... ens agrada tirar endavant les nostres decisions i que ningú ens en privi, si ens hem de fer mal ens en farem i si em de demanar perdó en demanarem però el que no volem és penedir-nos de no haver fet coses que ara podem fer, sempre hi ha temps per tot. Estic plenament convençut que coincidirem en una altra etapa i que mentre això no passi tots dos farem la nostre, serem feliços i seguirem compartint experiències amb aquella gent que ens estimem i amb tota aquella que encara no coneixem.

A tots vosaltres i a tu... moltes gràcies...

Museus i Patrimoni en les societats actuals

Segurament tots sabem què són els festivals de música, les cucanyes, les festes majors, i en general l'oci i l'espectacle dins d'una societat.

Ara bé, relacionem aquest oci amb la cultura? És oci la cultura? Poden conviure espectacle i cultura sense perdre les seves respectives raons de ser? Aquestes són les preguntes que es fan avui dia els estudiosos de la cultura, les respostes de les quals encara són força borroses i difuminades.

Amb aquest petit assaig, intentaré donar diverses opinions sobre aquest conjunt de cabòries que ronden avui dia pel voltant de tot allò que engloba la paraula “cultura” i fins i tot m'atreviré a contestar o a pautar algunes de les respostes per arribar a trobar alguna mena de solució.

Avui dia hi ha dues coses que avancen amb notable velocitat, la primera i sense cap mena de dubte són les noves tecnologies i la segona, és la cultura, bé, de fet podríem dir que la cultura no avança, sinó que es transforma i ho fa per necessitat, ja que la cultura neix, es reprodueix i finalment passa a una nova generació sense morir, per tant, si les societats evolucionen la cultura també ho ha de fer.

Fins ara tothom relacionava els museus amb matèria de coneixement, amb cultura en general però amb els temps que corren, tot és susceptible d'esdevenir museu i per tant, cultura.

La museologia, ciència social, aplicada o auxiliar que estudia la conservació, documentació, estudi, exhibició i difusió del patrimoni cultural, divideix els seus estudis en dues parts; la primera i com és evident en estudiar el funcionament intern dels museus i la segona, en estudiar com aquest funcionament intern arriba a la societat, que és qui ha de consumir els productes que hi ha al seu interior.

Crec que un exemple força pràctic de tot això és que si ens hi fixem, els museus cada vegada són més interactius poc a poc van perdent la seva austeritat basada sovint en el record d'allò que moltes persones troben a faltar amb nostàlgia i que saben que sempre podran trobar entre quatre parets. Els quadres ja no estan penjats, ara floten en l'aire, les televisions ja no hi son, han estat substituïdes per projectors, els jocs de llums són constants i en definitiva la comunió entre museu, cultura i noves tecnologies és cada vegada més evident.

Des del meu punt de vista, anys enredera molts museus obrien les seves portes amb la voluntat de captar un públic selecte, un públic que anés a visitar el museu havent adquirit prèviament tota una sèrie de coneixements gràcies als quals la visita al museu fos ràpida, accessible i profitosa.

Per sort això ha canviat, és evident que la gent segueix anant a veure els museus que tria, però el rol que segueix ara un museu com hem dit abans, ha canviat, ara busca obrir-se al màxim nombre de públic possible i fa que sigui accessible a tothom per igual, ja no calen coneixements previs,

ja que gràcies a les àudio-guies i a les projeccions pots saber “in-situ” què és allò que estàs mirant i per tant d'alguna manera, culturalitzar-te de forma instantània.

Crec que és això, aquest canvi de rol que poc a poc van adquirint els museus el que ha fet que la cultura no pateixi un retrocés sinó un fort impuls davant les noves societats i no només això sinó que aquest impuls vagi al mateix ritme i velocitat que les persones que el generen.

Però ara, deixem de banda els museus i parlem d'allò que guarden al seu interior, el patrimoni cultural, un patrimoni basat en tradicions, costums, béns immaterials i materials, mobles i immobles, que tenen un especial interès històric, artístic, estètic, plàstic, o arquitectònic els quals són per a la societat de vital importància.

Ara bé, fins ara hem pogut arribar a la conclusió que els museus estan agafant un sistema de funcionament, gràcies al qual la cultura i les societats continuen evolucionant conjuntament, però ara hem d'anar més enllà.

El patrimoni cultural és espectacularment extens i complexe i des del meu punt de vista avui dia com hem dit abans tot és susceptible de ser cultura i per tant, de ser patrimoni i per conseqüent haver d'estar protegit dins d'un museu i òbviament no hi ha prou museus on guardar-ho tot.

Així doncs, crec que ara cal afrontar un dels passos més importants fets fins aleshores i és el de fusionar la cultura amb el mercat que mou les masses.

Podríem entrar al debat sobre si la cultura és o no és un producte de masses és a dir, si és elitista com es creia fa centenars d'anys o si per fi hem vist que ha de ser accessible a tothom i és que tots i tothom som, creem i formem part de la cultura.

Finalment i per acabar posant casos pràctics sobre cultura, modernització, museus i patrimoni cultural, vull citar a dos dels últims conferenciants que van venir a explicar-nos la seva feina dins d'aquest món.

L'un era tècnic de cultura i patrimoni cultural a l'Ajuntament de Roses, i ens va explicar que voler aconseguir que la cultura i el patrimoni de la vila fos prou interessant per atreure turisme per si sol és complicat, però no impossible i que l'adaptació a les noves tecnologies és clau per poder fer arribar més lluny i amb millor qualitat allò que el mercat de les masses demana.

L'altre, era un jove anomenat Francesc Viladiu i que ens va mostrar com un festival musical com l'(@)phònica de Banyoles va sorgir i triomfar com a projecte estrictament cultural.

D'aquesta manera, concloc pensant que tan la cultura com el mercat poden i han d'estar estrictament unides en comunió ja que segurament l'una viu de l'altre i mentre la societat que mou el ferotge mercat que dicta les normes ho tingui clar, res ni ningú restarà en perill d'esdevenir ignorant ja que la ignorància sempre tendeix a menguar i més ara que la cultura comença a estar a l'abast de tothom.

Pep Iglesias i el Foto-Periodisme

Pep iglesias, periodista i fotògraf, ens va mostrar la seva particular manera de veure i viure la vida. Iglesias ens va mostrar tot un seguit de fotografies d'allò més curioses, fotografies que havia capturat en llocs i moments ben diferents però sempre amb la voluntat d'extreure com deia Walter Benjamin una aura d'aquella imatge, una essència que fes que cada cop que la mirés tingués una cosa nova a dir-ne.

A més a més, ens va mostrar moltíssimes fotografies que tot i no haver estat capturades per ell mateix no deixaven de ser d'allò més inquietants. Aquestes fotografies servien per mostrar-nos que als anys cinquanta i seixanta, èpoques en les que el flamant “photoshop” encara no existia, ja es feien retocs en imatges cèlebres com la mítica fotografia de Francisco Franco al costat d'Adolf Hitler.

L'original d'aquella fotografia feia que Hitler surtis enlluernat i avançat a Franco mentre que la còpia que va arribar a l'estat Espanyol i que encara ara perdura als llibres d'història de batxillerat era ben diferent. La imatge que va arribar aquí era ben bé a l'inrevés de la original, Aquí era Franco qui sortia enlluernat fent valer allò de “Caudillo de dios y para España” i també era ell aquesta vegada qui apareixia avançat a Hitler. En definitiva em va sorprendre com es podia arribar a retocar tan, i tan bé una fotografia extreta d'un negatiu en una època en la que els ordinadors i les càmeres digitals quedaven encara immensament lluny.

Dit això, em va sobtar i sobretot motivar aquesta conferència per un punt en concret. Fa tres anys em van regalar una càmera reflex, és una bona càmera, una càmera amb la que puc capturar sense cap mena de dubte veritables obres d'art, moments màgics i mítics, petits racons que per mi ho son tot i per altres no son res... tanmateix no ho faig.

No ho faig per vergonya, no m'atreveixo a fotografiar a un rodamón dormint a la font de canaletes amb una bufanda del barça, no m'atreveixo a fer una foto a un grup de nens immigrants amb la roba estripada que juga en mig d'una plaça amb una pilota de molt bona marca, fins i tot em fa cosa capturar el moment en què un arbre està mudant les fulles en mig d'una plaça.

Moltes vegades m'he preguntat per què? Però la resposta sovint ha anat canviant, al principi no ho feia perquè no sabia com funcionava la càmera, després perquè només tenia disset anys i ara amb vint no ho faig per vergonya, no em veig amb cor de fer una foto a gent desconeguda per molt que em pugui aportar de positiu capturar aquella imatge, no em veig en cor de pal-plantar la càmera davant d'algú que no conec de res i immortalitzar-lo.

Pep Iglesias ho fa, ho fa sense pensar en el que vindrà, segurament al principi com ell mateix deia, era més fàcil ja que la gent no havia vist gaires càmeres i se sorprenia davant d'un estri innovador, però avui dia, on tothom té telèfons amb càmeres, on les fotografies fetes amb mòbils arriben a grans exposicions, és molt més difícil poder immortalitzar grans moments sense que ningú es molesti, sense que ningú t'amenaci, tots sabem que el món del periodisme està en perill, que ha canviat molts ens últims anys, però el foto-periodisme ha de sobreviure com sigui hem de recordar ara i sempre que una imatge sobre la guerra d'Iraq sempre serà molt més contundent que milers d'articles.

Em fa por pensar que d'aquí uns anys trobarem a faltar ja sigui per vergonya o per por petits moments de la nostre història.

La televisió com a mitjà de masses a partir del llibre "Sobre la Televisió" de Pierre Bourdieu

Sobre la televisió és un assaig interpretable des de diferents punts de vista ja que uns poden pensar que Bourdieu el va escriure per destrossar tot allò que entenem per televisió i d'altres pensem que és un assaig on trobem analitzada a fons i des de diferents àmbits tot allò que fa i mou la televisió com a mitjà de masses més que de comunicació.

Després d'haver llegit l'assaig, podem arribar a la conclusió que la televisió va començar sent un mitjà de comunicació excel·lent, capaç de transmetre a l'instant infinitat d'informació útil a les cases de milers de famílies, no obstant això el seu propi èxit i l'afany natural de l'home per voler tenir sempre més del que té la acabat corrompent, fins al punt en què aquest inicial mitja purament comunicatiu ha acabat sent un mitjà pensat per “agradar” i capaç de fer qualsevol cosa per arribar al màxim nombre de públic possible amb una finalitat econòmica.

Val a dir que tot té una explicació i és que a quanta més gent agrades més gent confia en tu i aquesta confiança es tradueix en números als índex d'audiència i aquests números en diners a les butxaques de les cadenes televisives, fet que ha acabat declinant aquest mitjà fins als nostre dies des de diferents fronts, un d'ells i potser el més important i preocupant és la privatització de diferents cadenes fet que per molts, posa en perill la democràcia televisiva o si més no l'hi posa preu.

Tornant al llibre, Bourdieu defensa que la televisió ha d'estar determinada per dos factors, l'un social i l'altre cultural, ambdós estretament lligats en el sí d'una societat, i per tant, critica el fet que avui dia la televisió deixi de banda aquest dos factors per propulsar-ne tres, l'ideologia política, l'ideologia econòmica i finalment l'ideologia tècnica que tot i estar relacionades entre elles, sobint no ho estan amb les necessitats de la nostre societat.

Realment, el llibre ens fa pensar que és impossible si més no ara mateix pel panorama polític i econòmic que patim que la televisió torni a ser una font d'informació i entreteniment tant fiable i rigorosa com ho era a principis dels anys trenta ja que sembla ser que la idea d'evolució i de modernització deixa fora de joc la professionalitat dels inicis televisius.

No obstant això, la televisió és i serà el mitjà més democràtic per excel·lència, el mitjà en què si allò que veus no t'agrada només has de tocar un botó i la pantalla et mostrarà quelcom diferent al que estaves veient, o no, i és aquí on Bourdieu creu que la societat ha de reaccionar, si la televisió és democràtica, ella, per si sola, no pot ser cent per cent culpable del seu declivi, els consumidors també tenen responsabilitats i per tant si tots els canals televisius o fins i tot radiofònics fossin mono-temàtics seria perquè bona part de la societat així ho vol deixant aparcat l'esperit crític i donant plena llibertat a l'entreteniment absurd.

Però la televisió ho ha de permetre? Aquesta segurament és la pregunta que es planteja l'autor i a la qual els lectors hem d'arribar i si ens hi atrevim, contestar. Segurament mentre la televisió es regeixi per política i economia i no per interès socio-cultural allò que més agrada serà el que ocuparà més estona a les pantalles i els telenotícies seguiran estan pautats i fraccionats com si allò que passa al món no interessés tant com allò que pugui dir o passar en un plató de quaranta metres quadrats.

Tanmateix, tal com diu Wolton en la seva crítica a Bourdieu si la televisió ens molesta, ens fascina, ens excita, ens decep i fatiga, il·lustra prou bé totes aquelles sensacions que pot patir qualsevol ésser de la nostre societat, una societat que a la vegada que vol i promou la televisió no sap que fer-ne i se'n malfia i val a dir que mentre aquesta incongruència existeixi la televisió seguirà funcionant tot i que lluny de la seva pròpia identitat, una identitat perduda o venuda que segurament s'ha de refer des de zero.

En definitiva, Aquest llibre ens ha de fer veure que per molt que les ideologies i interessos que promouen la televisió hagin canviat al llarg de la seva existència, mai podrem negar la seva democratització, una democratització exemplar i capaç de fer que infinitat de gent de diferent poder adquisitiu i per tant de diferents classes socials independentment de la qualitat de l'aparell que fan servir per arribar a la informació, puguin veure i parlar sobre els mateixos temes.

Crec que ara no és moment de criticar un mitjà que sempre ha fet millor o pitjor companyia a la societat en diferents moments i etapes d'aquesta, no obstant això cal reflexionar sobre la rigorositat, seriositat, interès, i professionalitat que ha tingut, que té i que volem que tingui en un futur perquè som nosaltres qui en el fons decidim el que volem d'aquest mitjà que és i sempre serà de tots i per a tots fins el dia en que la privatització de la cultura ens faci pagar per saber que passa al món.

Carta a un futur estudiant universitari

Benvolgut/a

Has arribat al moment d'enfrontar-te a la segona decisió més important de la teva vida acadèmica, aquell moment en què has de triar si estudiar un cicle formatiu de grau superior, enfrontar-te al món laboral o endinsar-te al fabulós món de la universitat.

Fa uns quants anys et vas trobar amb la primera decisió acadèmica de la teva vida i si has rebut aquesta carta és perquè en aquell moment vas triar fer batxillerat o un cicle formatiu. Ara, això ja és història, has superat una gran i dura etapa, una etapa que ha marcat una part del teu caràcter i que segurament ha fet que t'inclinis a triar alguna branca de coneixement, la branca de ciències, la d'educació, la de dret, la d'econòmiques o la de lletres.

Ho sento, no m'he presentat encara, em dic Gerard i sóc estudiant de lletres per tant quedem-nos en aquesta branca. Sóc conscient que les carreres de lletres tenen mala fama, que fan una mica de pudor entre la societat, que la gent no creu que tinguin gaires sortides, que fins i tot hi ha qui diu que estan en perill d'extinció i més ara que hi ha retallades etc. Aviam, siguem realistes, què ens volen retallar? Bolígrafs? Ganes d'escriure? Ganes d'aprendre? Ganes de crear? Ganes de voler ser algú? Ganes de passa'ns-ho bé? Si si ho has llegit bé, de passa'ns-ho bé? Hi ha coses que no es poden retallar, potser perdem optatives, o algun professor tan nosaltres, com la resta de facultats, però això seria una altra carta. El que mai perdrem és l'essència de ser estudiants universitaris i a més de lletres. Ja estem farts de sentir que no trobarem feina quan acabem la carrera, que estem perdem anys de vida estudiant aquestes carreres, que com a molt serem mil euristes tota la vida i que la gran majoria haurem de dedicar-nos a la docència.

Benvolgut estudiant, avui dia has de saber que una carrera o un títol qualsevol no vol dir absolutament res, com a molt serveix per omplir currículum però si algú que no té la ESO val més que tu, no dubtis que et prendrà la feina. En aquesta vida s'ha de valer, has de tenir ganes de fer les coses, t'has de saber imposar a les adversitats. Jo vaig triar fer Comunicació Cultural, una carrera que barreja lletres amb periodisme, audiovisual, creativitat etc. Per mi, i no perquè l'estigui fent, és una carrera que expressa l'evolució de les facultats de lletres i dels seus estudiants.

En definitiva, el que vull dir-te és que les carreres de lletres són excepcionals, és on et formes com a professional i sobretot com a persona, on aprens sense saber-ho però mai sense voler-ho. Els enginyers, els metges, els advocats, que és com anomenem als estudiants d'aquestes professions, seran de ben segur grans professionals però no hauran gaudit de la Universitat, la recordaran amb recel, i potser quan l'abandonin, igual que molts altres, no trobaran feina d'allò que han estudiat. No vull dir amb tot això que els estudiants de lletres no estudiem, no treballem o que només pensem en la festa de cada dijous. Sinó que nosaltres ens sentim especials, tenim la sort d'estudiar el que volem, amb ganes, amb il·lusió, amb Força i convicció i ens encanta defensar tan la nostra carrera com la nostra facultat.

Espero i desitjo que triïs el que triïs facis el mateix. Gaudeix d'aquesta etapa, viu-la en la seva màxima plenitud, format, com a professional i sobretot com a persona ja que és aquesta última formació la que et farà ser diferent de la resta, la que segurament t'acabi donant alguna feina.

Si encara creus que els estudiants de lletres som uns marginats, uns conformistes, i que allò que fem no va enlloc voldrà dir que aquest escrit no haurà servit de res però saps una cosa? A mi m'ha agradat escriure'l pensant que algú com tu el llegiria i canviaria la seva manera de veure la meva facultat i les carreres que en ella s'hi imparteixen i amb això ja n'he tingut prou, és això el que diferencia a un estudiant de lletres de qualsevol estudiant de la resta de facultats.

Quatre productes culturals

Setze, vint, vint-i-sis d'abril i tres de maig, quatre dates, quatre actuacions, quatre estacades, quatre fets destacables, quatre punts de partida, quatre esdeveniments esportius, quatre productes culturals, quatre Barça – Madrid.

La temporada de futbol arriba al seu moment àlgid, al moment del tot o res, al moment del dolç triomf o al de l'amarga derrota.

Aquesta temporada ens ha fet un regal inesperat i per partida quàdruple, els dos millors clubs de la lliga espanyola s'enfronten fins a quatre vegades, ben bé com un “play-off” del bàsquet i en menys d'un mes, de fet, s'enfronten una vegada per setmana a partir del setze d'abril.

Dues aficions quedaran atònites, embadalides, emmagiades, dues aficions de més de dos-cents-mil socis i infinitat de seguidors arreu del món animaran sens parar al seu club, al seu equip.

Són sense cap mena de dubte els dos gegants de la lliga, aquells que mai han de patir per pressupostos, per drets televisius, o per jugar a Europa, l'únic que els amoïna és el fet d'aconseguir títols i poder-los mostrar davant les seves respectives aficions.

Tan un equip com l'altre representen coses diferents; un estil de joc, una manera de fer, una manera d'actuar, una manera de conviure, una manera de ser, un país i una cultura.

Sovint és complicat barrejar esport amb política però quan es parla d'un Barça – Madrid mai se sap de quin d'aquests dos àmbits estem parlant.

Mentre el Bernabéu es tenyeix de banderes espanyoles i de braus ostentant la seva màxima espanyolitat, el Camp Nou es tenyeix de senyeres, d'estelades i de càntics catalanistes ostentant així la seva catalanitat.

En realitat, no ens trobem davant res de nou, no estem descobrint Amèrica, però és cert que relacionem Catalunya amb el Barça en lloc de fer-ho amb l'Espanyol o el Girona o el Gimnàstic i Espanya amb el Madrid i no amb el Getafe o el Sevilla o el Ràcing.

Tot i així, tots recordem aquella xiulada conjunta de dues aficions agermanades com són la del Bilbao i la del Barça a la final de la copa de sa majestat el Rei d'ara fa un parell d'anys en el moment que sonava l'himne espanyol.

Ara bé, cal destacar que aquestes dues aficions no se senten unides pel joc dels seus respectius equips, sinó per l'ideologia independentista que tenen en comú vers l'estat espanyol i per tant, igual que es pot respectar aquesta unió, també s'han de poder respectar les discrepàncies entre el Barça i el Madrid.

És evident, que, deixant de banda a antics jugadors barcelonistes com Oleguer Preses o l'ex-president Joan Laporta, els jugadors de futbol no barregen la seva feina amb la dels altres.

Però, què passa amb aquestes aficions que de ben segur paralitzaran dos països sencers durant quatre dies? Ens trobem davant de quatre esdeveniments històrics on una derrota esportiva es pot metaforitzar en una derrota política.

Sembla curiós que l'any de les eleccions al Parlament de Catalunya on el senyor Artur Mas i el seu partit, Convergència i Unió, van guanyar de manera contundent prometent un canvi sense especificar que arribaria en forma de retallades en sectors gairebé beatificats com l'educació i la sanitat, coincideixi amb l'any dels quatre clàssics de la temporada.

Catalunya ha patit en els últims anys diferents penúries com la retallada del Tribunal Constitucional a l'Estatut d'Autonomia, la il·legalització de les seleccions catalanes, o en definitiva la inevitable centralització d'Espanya, mentre que aquesta en els últims anys ha patit un dos a sis al Bernabéu i un cinc a zero al Camp Nou.

Ara mateix, com tots sabem, tan les relacions entre Barça i Madrid com les relacions entre Catalunya i Espanya es troben en el moment més tens de les últimes dècades; El Barça, ha guanyat set títols en dos anys mentre que el Madrid no n'ha guanyat cap i Catalunya, per la seva banda, ara més que mai, reclama més autogovern i mobilitza la seva ciutadania a posicionar-se per sortir de l'ambigüitat, fins i tot el molt honorable ex-president de la Generalitat, el senyor Jordi Pujol, s'ha declarat obertament independentista.

Seguint en aquesta línia, fa només quatre dies es va dur a terme a diferents localitats el referèndum no vinculant sobre la independència de Catalunya i alts càrrecs polítics de diferents partits hi van votar a favor com a ciutadans i hi han votat en contra avui al parlament com a diputats.

Així doncs, són aquests fets incongruents els que fan trontollar benestar i la tranquil·litat dins la societat catalana i els que a la vegada crispen de manera continuada a la societat espanyola.

No cal ser del Barça o del Madrid, ser català o espanyol, parlar una llengua, parlar-ne l'altre, o tenir la sort de sentir-se català i espanyol i ser bilingüe, per pensar que aquests dos equips de futbol són dos grans titelles dins del gran món del consumisme i el capitalisme.

El futbol com tots sabem mou milers i milers d'euros i ho fa en dos països que pateixen una crisi econòmica i de valors on la família que a casa es mor de gana aplaudeix el fitxatge de Cristiano Ronaldo.

En definitiva, parlar del Barça és parlar de mil coses diferents, ja ho diu l'eslògan “som més que un club” i parlar del Madrid és parlar de mil coses més que com hem vist no cal que siguin estrictament esportives. Vist això, i si volem saber de que parlar, només queda seure amb els amics i la família per veure els quatre partits i acabar parlant de qualsevol cosa, menys de futbol.