Home de front rugós, nas estarrufat,
ulls petits i tancats, boca torta, orelles d’aquelles que queden ben enganxades
al cap, que no floten per enlloc, pòmuls sortits cap a enfora, celles esponjoses,
cabells cargolats com la lletra lligada, cos rodó i voluminós com les seves
obres.
O bé tot el contrari, també podria
tenir el front llis, el nas estirat, els ulls grans i oberts, i aprofitant que
són oberts, direm que són clars, com el vocabulari i l’estil que el
caracteritzen; la boca recta, les orelles desenganxades del cap, i els pòmuls
tancats cap a endins. Tot depèn de la petita mil·lèsima de segon en què decidim
capturar la seva imatge, una imatge flexible, incapaç per naturalesa de quedar immòbil.
Imagino per tant, que deu ser difícil fotografiar-lo i no pas menys difícil ha
de ser demanar-li que et miri a la cara, fet que podria prendre’s com una
ofensa personal i no ens interessa fer-lo enfadar, tots sabem el geni que gasta.
És un home mogut, hiperactiu, i gros,
quan dic gros vull dir gran, és a dir important, que et crida l’atenció, que no
et deixa indiferent encara que no ho vulgui.
La única cosa que no pot variar d’aquesta
persona són els seus cabells grisosos i recargolats, que no fan més que
inspirar experiència, que no vol dir edat.
M’hagués agradat haver fet aquesta
descripció en clau de conte, per poder explicar-la enlloc de llegir-la, però en
Quim Monzó ja va dir allò de “Els explicaré un conte” a Frankfurt i no he gosat
posar aquestes ratlles al nivell que exigeix Europa en tots els sentits, no fos
cas que la senyora Merkel ens obligués a retallar-les.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada