De detectius a malefactors en una nit plena de màgia

S’acosta la nit més màgica de l’any, per molts, la segona més màgica, perquè la nit de cap d’any, per alguns, també ho és d’alguna manera, si més no, la nit de cap d’any és capaç de fer pensar que s’havien fet o dit la meitat de les coses que realment s’havien dit o fet, em direu que això no és màgia?

Però arriba la de veritat, aquella nit carregada de llums, d’alegria, d’il·lusió, de regals.

“Gerard, ves a dormir i sobretot, sobretot, no obris la porta de l’habitació per fer el tafaner, pensa que si veus als reis, marxaran enfadats i no et deixaran cap regal al menjador” Què curiós oi? Aquella nit ni se’m passava pel cap la possibilitat de desobeir les ordres de la meva mare. Em deia que tant ella com el meu pare i germans, també marxaven a dormir i jo m’ho creia, em deia que ells tampoc obririen les seves respectives portes perquè correrien la mateixa sort que jo i per tant, també es quedarien sense regals, i jo m’ho creia, i tots ens ho crèiem.  És sorprenent que la il·lusió de llevar-me i obrir regals al menjador fos superior a la curiositat de veure els reis passar pel passadís de casa. Si, d’acord, no m’haguessin deixat cap regal però ostres, els hauria vist! Els hauria vist a casa! Res de cavalcades! Els hauria vist passar pel passadís, els hauria vist bevent-se la copa de cava que cada any els hi deixava damunt la tauleta del menjador, hauria vist els camells a la terrassa bevent aigua amb pa mullat, els hauria vist descarregant òbviament carbó però també algun regal! L’endemà ho hagués pogut explicar als meus companys de classe! Però el cert és que la batalla que aquella nit lliuraven dins meu la il·lusió i la curiositat sempre es decantava a favor de la il·lusió.

Em costava dormir, no podia tancar els ulls, aguditzava al màxim el sentit de l’oïda, començava a fer de detectiu volia saber quina veu tenien, si es queixaven d’algun paquet pel seu pes, provava totes les postures del món per agafar son, sabia que quan abans m’adormís, abans em llevaria. Sempre em llevava quan encara era fosc, cap a les set del matí, recordo que em feia por obrir la porta de l’habitació, pensava que potser encara no havien passat o encara pitjor, que estaven passant en aquell mateix moment. Així que tornava a fer de detectiu, a parar l’orella, m’assegurava que no s’escoltés res de res i llavors, només llavors, obria poc a poc la porta i mirava cap al menjador. El passadís era molt llarg i al final hi havia la porta que donava accés al menjador, sempre la teníem oberta però aquella nit no.

Aquella nit la deixàvem tancada i veiem a través dels vidres glaçats com brillaven les llums de l’arbre de Nadal, recordo que era una llum preciosa, que dibuixava les parets i mobles del passadís amb els mateixos colors de l’arbre, m’acostava a la porta sense fer soroll, igual que un detectiu i provava de mirar a través dels seus vidres, no es veia res, així que acabava obrint-la poc a poc. El primer que escoltava era el soroll del motoret de les llums de l’arbre, era un brunzit molt peculiar que només escoltava per aquestes dates. El cor m’anava a cent, i aleshores ja podia saber que no hi havia ningú al menjador, que no hi havia cap malefactor, que aquell era el meu moment, el moment d’estar sol amb tots aquells paquets, començava a llegir els noms que portaven, apilava els que eren per mi i deixava els altres com els havia trobat. Un cop apilats, els palpava, els agafava, els sacsejava i finalment els obria. Gairebé mai ho feia davant dels meus pares perquè com és lògic, a les set del matí encara dormien, i com és encara més lògic, la meva paciència tenia un límit i ja s’havia esgotat, no podia esperar més així que gaudia amb mi mateix d’aquell moment del que fins a les deu aproximadament no gaudiria juntament amb els meus pares i germans.

Amb el pas dels anys aquella nit es va anar fent cada vegada més estranya, que no vol dir menys màgica, però si diferent, els dubtes començaven a aflorar, l’esperit de detectiu es feia més fort, els malefactors cada vegada deixaven més pistes. Era com si volguessin ser enxampats, com si s’entreguessin poc a poc al detectiu que portava dins per aquetes dates. Seran de veritat? Seran els pares? Ho saben els meus germans i no m’ho volen dir? M’ho dirien si els hi pregunto? Però la pregunta més important me la feia a mi mateix: “Vull saber la veritat?” Personalment, mai la vaig voler saber, trobo que no hi ha cosa menys màgica que demanar amb una pregunta que t’extirpin de cop aquell sentiment. Ja m’estava bé fer de detectiu però és evident que un dia ens hem de fer grans i s’ha d’acabar el joc. No recordo com va ser el moment en què vaig descobrir la veritat, la meva mare tampoc, no hi ha manera de recordar-ho suposo que la memòria és selectiva i no vol recordar aquell primer desengany. Però tant se val, la qüestió és que vaig acabar sabent la veritat i paral·lelament a la meva frustració i negació de la realitat, els meus pares agafaven aire. S’havia acabat l’esforç d’amagar el secret més preuat de tota infància, els reis mags s’havien entregat al detectiu. Els meus malefactors mags es diuen Francesc i Rosa i els meus germans i jo en som els seus patges i des de fa anys, també som còmplices de l’engany més bonic del món.

Tinc dos nebots, la Júlia i l’Eloi i el meu germà gran, que és patge dels meus pares, ha esdevingut a la vegada el rei mag dels dos menuts de la família. Quan un germà té un fill i passa a ser pare, es fa molt estrany, com també es fa estrany que sigui rei mag, que sigui malefactor en potència i l’encarregat, per tant, de fer feliç i d’il·lusionar com ho van fer amb ell, als seus fills, un fills que com tothom, algun dia esdevindran patges i més endavant reis mags. Deixaran de rebre regals per regalar-ne, canviaran els nervis d’aquestes setmanes per l’estrès, deixaran de fer cartes per llegir-les, descobriran que Orient és dins del Decathlon o el MediaMarkt, deixaran de fer de detectius per passar a ser malefactors. Però el que mai deixaran de banda és la màgia i la il·lusió que acompanya aquestes dates. Passaran a ser còmplices de la mentida més gran i piadosa de la humanitat però fins aleshores, jo només tinc una manera de reviure aquella sensació d’infància i és veient la seva cara d’il·lusió, d’alegria, de felicitat, de sorpresa, d’emoció que se’ls dibuixa d’una manera tant especial el dia sis de gener, però per aconseguir-ho tots plegats ens tornem durant un dies, els pitjors malefactors del món.