Els de comunicació Cultural de la Universitat de Girona aconseguim que Planeta Impro ens dediqui una improvisació al primer programa online de Tv3 #Etiquetats
Pàgines
"Sempre és millor escriure per a un mateix i no trobar públic que escriure pel públic i no trobar-se a un mateix..." (Cyril Connolly)
dimecres, 10 d’abril del 2013
dimecres, 3 d’abril del 2013
Descripció d'un personatge
Home de front rugós, nas estarrufat,
ulls petits i tancats, boca torta, orelles d’aquelles que queden ben enganxades
al cap, que no floten per enlloc, pòmuls sortits cap a enfora, celles esponjoses,
cabells cargolats com la lletra lligada, cos rodó i voluminós com les seves
obres.
O bé tot el contrari, també podria
tenir el front llis, el nas estirat, els ulls grans i oberts, i aprofitant que
són oberts, direm que són clars, com el vocabulari i l’estil que el
caracteritzen; la boca recta, les orelles desenganxades del cap, i els pòmuls
tancats cap a endins. Tot depèn de la petita mil·lèsima de segon en què decidim
capturar la seva imatge, una imatge flexible, incapaç per naturalesa de quedar immòbil.
Imagino per tant, que deu ser difícil fotografiar-lo i no pas menys difícil ha
de ser demanar-li que et miri a la cara, fet que podria prendre’s com una
ofensa personal i no ens interessa fer-lo enfadar, tots sabem el geni que gasta.
És un home mogut, hiperactiu, i gros,
quan dic gros vull dir gran, és a dir important, que et crida l’atenció, que no
et deixa indiferent encara que no ho vulgui.
La única cosa que no pot variar d’aquesta
persona són els seus cabells grisosos i recargolats, que no fan més que
inspirar experiència, que no vol dir edat.
M’hagués agradat haver fet aquesta
descripció en clau de conte, per poder explicar-la enlloc de llegir-la, però en
Quim Monzó ja va dir allò de “Els explicaré un conte” a Frankfurt i no he gosat
posar aquestes ratlles al nivell que exigeix Europa en tots els sentits, no fos
cas que la senyora Merkel ens obligués a retallar-les.
dissabte, 5 de gener del 2013
De detectius a malefactors en una nit plena de màgia
S’acosta la nit més màgica de l’any, per molts, la
segona més màgica, perquè la nit de cap d’any, per alguns, també ho és d’alguna
manera, si més no, la nit de cap d’any és capaç de fer pensar que s’havien fet
o dit la meitat de les coses que realment s’havien dit o fet, em direu que això no
és màgia?
Però arriba la de veritat, aquella nit carregada
de llums, d’alegria, d’il·lusió, de regals.
“Gerard, ves a dormir i sobretot, sobretot, no
obris la porta de l’habitació per fer el tafaner, pensa que si veus als reis,
marxaran enfadats i no et deixaran cap regal al menjador” Què curiós oi? Aquella
nit ni se’m passava pel cap la possibilitat de desobeir les ordres de la meva mare. Em deia
que tant ella com el meu pare i germans, també marxaven a dormir i jo m’ho
creia, em deia que ells tampoc obririen les seves respectives portes perquè
correrien la mateixa sort que jo i per tant, també es quedarien sense regals, i
jo m’ho creia, i tots ens ho crèiem. És
sorprenent que la il·lusió de llevar-me i obrir regals al menjador fos superior
a la curiositat de veure els reis passar pel passadís de casa. Si, d’acord, no m’haguessin
deixat cap regal però ostres, els hauria vist! Els hauria vist a casa! Res de
cavalcades! Els hauria vist passar pel passadís, els hauria vist bevent-se la
copa de cava que cada any els hi deixava damunt la tauleta del menjador, hauria
vist els camells a la terrassa bevent aigua amb pa mullat, els hauria vist
descarregant òbviament carbó però també algun regal! L’endemà ho hagués pogut
explicar als meus companys de classe! Però el cert és que la batalla que
aquella nit lliuraven dins meu la il·lusió i la curiositat sempre es decantava
a favor de la il·lusió.
Em costava dormir, no podia tancar els ulls, aguditzava
al màxim el sentit de l’oïda, començava a fer de detectiu volia saber quina veu
tenien, si es queixaven d’algun paquet pel seu pes, provava totes les postures
del món per agafar son, sabia que quan abans m’adormís, abans em llevaria.
Sempre em llevava quan encara era fosc, cap a les set del matí, recordo que em
feia por obrir la porta de l’habitació, pensava que potser encara no havien
passat o encara pitjor, que estaven passant en aquell mateix moment. Així que
tornava a fer de detectiu, a parar l’orella, m’assegurava que no s’escoltés res
de res i llavors, només llavors, obria poc a poc la porta i mirava cap al
menjador. El passadís era molt llarg i al final hi havia la porta que donava
accés al menjador, sempre la teníem oberta però aquella nit no.
Aquella nit la deixàvem tancada i veiem a través
dels vidres glaçats com brillaven les llums de l’arbre de Nadal, recordo que
era una llum preciosa, que dibuixava les parets i mobles del passadís amb els
mateixos colors de l’arbre, m’acostava a la porta sense fer soroll, igual que
un detectiu i provava de mirar a través dels seus vidres, no es veia res,
així que acabava obrint-la poc a poc. El primer que escoltava era el
soroll del motoret de les llums de l’arbre, era un brunzit molt peculiar que només
escoltava per aquestes dates. El cor m’anava a cent, i aleshores ja podia saber
que no hi havia ningú al menjador, que no hi havia cap malefactor, que aquell
era el meu moment, el moment d’estar sol amb tots aquells paquets, començava a
llegir els noms que portaven, apilava els que eren per mi i deixava els altres
com els havia trobat. Un cop apilats, els palpava, els agafava, els sacsejava i
finalment els obria. Gairebé mai ho feia davant dels meus pares perquè com és
lògic, a les set del matí encara dormien, i com és encara més lògic, la meva paciència
tenia un límit i ja s’havia esgotat, no podia esperar més així que gaudia amb
mi mateix d’aquell moment del que fins a les deu aproximadament no gaudiria
juntament amb els meus pares i germans.
Amb el pas dels anys aquella nit es va anar fent
cada vegada més estranya, que no vol dir menys màgica, però si diferent, els
dubtes començaven a aflorar, l’esperit de detectiu es feia més fort, els malefactors
cada vegada deixaven més pistes. Era com si volguessin ser enxampats, com si s’entreguessin
poc a poc al detectiu que portava dins per aquetes dates. Seran de veritat?
Seran els pares? Ho saben els meus germans i no m’ho volen dir? M’ho dirien si
els hi pregunto? Però la pregunta més important me la feia a mi mateix: “Vull
saber la veritat?” Personalment, mai la vaig voler saber, trobo que no hi ha
cosa menys màgica que demanar amb una pregunta que t’extirpin de cop aquell
sentiment. Ja m’estava bé fer de detectiu però és evident que un dia ens hem de
fer grans i s’ha d’acabar el joc. No recordo com va ser el moment en què vaig
descobrir la veritat, la meva mare tampoc, no hi ha manera de recordar-ho
suposo que la memòria és selectiva i no vol recordar aquell primer desengany. Però
tant se val, la qüestió és que vaig acabar sabent la veritat i paral·lelament a
la meva frustració i negació de la realitat, els meus pares agafaven aire.
S’havia acabat l’esforç d’amagar el secret més preuat de tota infància, els
reis mags s’havien entregat al detectiu. Els meus malefactors mags es diuen
Francesc i Rosa i els meus germans i jo en som els seus patges i des de fa
anys, també som còmplices de l’engany més bonic del món.
Tinc dos nebots, la Júlia i l’Eloi i el meu germà
gran, que és patge dels meus pares, ha esdevingut a la vegada el rei mag dels
dos menuts de la família. Quan un germà té un fill i passa a ser pare, es fa
molt estrany, com també es fa estrany que sigui rei mag, que sigui malefactor
en potència i l’encarregat, per tant, de fer feliç i d’il·lusionar com ho van
fer amb ell, als seus fills, un fills que com tothom, algun dia esdevindran
patges i més endavant reis mags. Deixaran de rebre regals per regalar-ne, canviaran
els nervis d’aquestes setmanes per l’estrès, deixaran de fer cartes per
llegir-les, descobriran que Orient és dins del Decathlon o el MediaMarkt,
deixaran de fer de detectius per passar a ser malefactors. Però el que mai
deixaran de banda és la màgia i la il·lusió que acompanya aquestes dates. Passaran
a ser còmplices de la mentida més gran i piadosa de la humanitat però fins
aleshores, jo només tinc una manera de reviure aquella sensació d’infància i és
veient la seva cara d’il·lusió, d’alegria, de felicitat, de sorpresa, d’emoció
que se’ls dibuixa d’una manera tant especial el dia sis de gener, però per
aconseguir-ho tots plegats ens tornem durant un dies, els pitjors malefactors
del món.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)



